Os dejamos este artículo de Beatriz Castillo, responsable de comunicación de la Asociació Joia, vale la pena pensar un poquito en sus contenidos
Dimarts, 23 d'abril 12:45 h
Costa molt entendre en aquest temps que corren que encara hi hagi
moltes entitats del sector de la salut mental que parlin del seu
col·lectiu, de les persones a les que atenen cada dia, amb les que es
relacionen i comparteixen temps i experiències, com a malalts mentals o
gent discapacitada. Encara no s’han adonat que de malalts en tenen poc i
de discapacitats també?
És una llàstima que el propi sector parli de gent malalta i no de gent
amb capacitats, que els fa pensar que aquest vocabulari ajudarà a fer
entendre a la societat que el col·lectiu de persones amb trastorns
mentals poden desenvolupar una feina com qualsevol persona? O que són
persones amb les que podem compartir un cafè?
Intento imaginar-me com seria ser una persona 24 hores, 365 dies de
l’any malalta i, es clar, és impossible. Abans que afectats per cap
tipus de síndrome, sigui física o psíquica, som persones.
Lamentablement, sembla que des del nostre sector no ens adonem de la
importància de parlar amb correcció i de com les nostres paraules
influeixen a la societat. Per què no parlem de gent capacitada i
afectada o que conviu amb un trastorn mental? Fem una mica de pedagogia
però començant per casa nostra! A la Fundació Joia, entitat en la qual
treballo i conec, som 120 professionals i el 50% de la nostra plantilla
són persones que conviuen amb trastorns mentals, de veritat algú pensa
que si fossin malalts mentals o gent discapacitada podrien desenvolupar
la seva feina?
Són tan importants les paraules i les utilitzem, moltes vegades, sense
pensar que provoquem l’efecte etiqueta. Un efecte que és digne de la
nostra generació i el nostre segle. No sabem viure sense posar etiquetes
a les coses, és la nostra forma de presentar-nos, doncs, molt bé, posem
etiquetes però fem-ho bé, no? Per què posar etiquetes negatives i que
no representen la realitat quan puc posar etiquetes que ajudaran a
entendre el que realment volem comunicar?
És molt trist escoltar a pares, amics, familiars i fins i tot
professionals del sector, que parlen de les persones afectades per un
trastorn mental com si fossin persones vulnerables a les que s’ha de
protegir de tot tipus de mal i que “és un malalt mental però ho fa molt
bé”, una frase que vaig escoltar no fa gaire d’uns pares amb un fill, ja
grandet, amb trastorn mental. Escoltant això jo hem pregunto moltes
coses: Que els pares parlin així del seu fill és culpa d’ells o de les
persones que treballem al sector de la salut mental que moltes vegades
utilitzem un mal vocabulari i deixem que aquest s’enganxi?, és normal
que parlin del fill com si no estigués davant o no escoltés la
conversa?
Us convido, a tots aquells que hàgiu dedicat uns minutets a llegir
aquest escrit reivindicatiu, que comenceu amb mi aquesta campanya
pedagògica que vol fer entendre, primer als de casa, que els nostres
usuaris no són malalts, i així segur que els de fora confiaran en
nosaltres. A la Fundació ja ho estem fent, i per això vam fer un canvi
de mirada que es resumeix amb el nostre nou lema: “Ens mouen les teves
capacitats”, a tu què et mou?
